Els llums del meu carrer

Els meus amics sempre s’han preguntat les raons que fan d’Espanya l’únic país de l’entorn europeu que no ha vist sorgir amb força un partit ecologista. La resposta és senzilla: potser el nostre entorn no és l’europeu, sinó una mica més desenvolupista i basat en l’economia ordinària, aquella que tot ho fia, fer diners ràpid. Però tinc un altre amic que considera una cosa més greu: al no existir una opinió de caràcter ecològic establerta socialment, a Espanya s’utilitza el terme sostenible, verd o bio només per ensarronar. No arribo tan lluny en les meves anàlisis, però sí que he experimentat un estrany malestar en les últimes setmanes. Per sorpresa, al meu carrer es va procedir a canviar els llums dels fanals per altres de més moderns dotats de tecnologia led. Tot va ser veure els operaris a dalt de les seves escales i sentir un alleujament absolut. Per fi, per fi algú a Espanya es pren seriosament l’ecologia i procedirem a l’estalvi en emissions i consum. Per alguna cosa als desenvolupadors del led, Isamu Akasaki, Hiroshi Amano i Shuji Nakamura, els han concedit el Nobel per les seves llums blanques. Ah, però els dies posteriors no van portar més que decepcions.
La primera, i encara que sigui menor, per a mi té una gravetat absoluta. Els llums del meu carrer són una porqueria. El seu to és fred, blavós i s’ha perdut el calorós sentit lumínic. Els arbres, sota la seva llum, semblen amagar darrere no uns pisos acollidors, sinó hospitals d’urgència i tanatoris. La llum freda ha convertit el carrer en un camp mortuori de novel·la de terror escandinava. Encara és més greu que estiguin posades d’una manera maldestra, perquè enlluernen conductors i aus nocturnes, enceguen qui mira el cel i no tenen difusor, amb la qual cosa provoquen un flaix de llum, que es cola per les finestres i fa patir les persones que intenten pensar, fer l’amor, escriure, llegir o mirar la tele a prop d’un finestral.
Al pensar aquestes coses em vaig sentir culpable. Perquè si era per raons ecològiques estava disposat a callar i beneir l’estalvi. Tothom sap que els nostres ajuntaments, i el de Madrid el que més, es maten per estalviar i no es fiquen en obres i canvis absurds que provoquin deutes milionaris. Fins que algú més entès que jo em va explicar que ni hi ha un pla ecològic darrere ni un estudi seriós i que fins i tot en alguns departaments especialitzats s’apunta a un altre pelotazo econòmic similar al de les energies renovables, que van acabar per estar castigades pel Govern després d’alimentar les esperances de la població amb trampes comptables. El que ens queden són moltes preguntes. Però traieu el cap als vostres carrers i comproveu si les llums dels fanals també han patit aquesta mutació. La temperatura de color és, com sap tot aficionat al cine, un estat d’ànim. No m’agradaria pensar que algun irresponsable no ha calculat el dany que pot fer convertint el nostre país en un trist frigorífic. A Espanya és molt possible partir de la idea d’un premi Nobel i transformar-la en una catàstrofe monumental, som així. Qualsevol amb dos dits de front sap que es pot estalviar sense causar dany estètic, i que el repte consisteix a unir les dues iniciatives. Si no, estarem davant una altra ensarronada a costa de l’ecologia. Ens l’han colat una altra vegada amb nocturnitat.