Etnobotánica infantil mengívola. Revista Mètode

L'abandonament del món rural i el trencament de la transmissió oral intergeneracional han creat una separació amb aquell món, tant física com emotiva i afectiva. Fins el punt que els joves que hi romanen han perdut les plantes silvestres com a referent cultural, com a part de l'imaginari col·lectiu generador de coneixement, i difícilment les identifiquen com a fonts grates i gratuïtes d'aliment, jocs, rituals o evocacions simbòliques. Des de mitjan segle passat assistim a una mena de buidatge pr

ogressiu en la memòria col·lectiva d'allò que anomenem etnobotànica infantil: les rela­cions amb les plantes pròpies de la infància i l'adolescència i que no es tornen a tindre quan ens fem adults. I quan aconseguim rescatar dels reservoris més profunds de la memòria les ancestrals relacions que vam tindre amb les plantes ens adonem que l'etnobotànica infantil pràcticament s'ha perdut. Una etnobotànica polifacètica que comprenia de menjars a jocs, d'instruments cinegètics a musicals, de rituals de trànsit entre etapes vitals a la confecció manual d'ornaments.


Per a seguir llegint l'article: Revista Mètode. Universitat de València.